El continent africà vivia a meitat del segle passat un lent procés de descolonització. Els països africans formalment aconseguien la independència política de les metròpolis europees i somiaven amb un desenvolupament cultural, econòmic i social propi que millorés les seves condicions de vida.
La lluita de blocs en l’època de la guerra freda succeïda per la injusta globalització neolliberal que ara ofega el món, han fet que els països africans hagin vist reduïdes les seves independències polítiques a falses il·lusions que han donat pas a una dominació econòmica injusta i cruel per part de les grans multinacionals i dels governs del Nord.
Els països europeus han mantingut durant moltes dècades en el poder a governants a la seva mida i no els ha important la manca de democràcia o la corrupció d’aquests governants mentre servissin als seus interessos econòmics. El resultat ha estat l’acumulació de la riquesa en molts poques mans i avui encara es poden veure països africans en els que, mentre el salari mínim que cobra la major part de la seva població no arriba als 60 €, els seus ministres tenen un salari que s’apropa als 12.000€.
Amb el consentiment dels països i dels organismes internacionals creditors, el deute extern contret per aquests governs dictatorials o corruptes ha servit per a engreixar directament els seus comptes suïssos o per a comprar les armes necessàries per a fer front a guerres induïdes pels països del Nord o per les multinacionals a la caça de noves reserves de petroli, coltan o diamants. Les receptes del Fons Monetari Internacional per a pagar aquest deute han estat sempre clares: ajustos estructurals, que vol dir retallades en les ja precàries prestacions socials a les que pot accedir la població africana. Aquest deute contret de forma no democràtica l’ha acabat pagant el conjunt de la població africana.
Però les solucions són d’altres. Cal condonar definitivament tot el deute extern dels països africans que tenen un baix índex de desenvolupament humà a canvi que els seus governs inverteixin en serveis socials bàsics com la sanitat i l’educació. Cal, també, assegurar els mínims vitals a qualsevol ésser humà pel sol fet de néixer instaurant una renda bàsica universal finançada amb l’estalvi aconseguit amb la reducció de la despesa militar de tots els governs del món i amb la creació d’un impost sobre les transaccions comercials internacionals .
Però també cal trobar solucions dins de la societat africana. Cal que molts dels seus governants entenguin que arribar a ser ministre no significa accedir a una font de riquesa personal o familiar i que la principal funció dels seus governs hauria de ser aplicar polítiques de redistribució de la riquesa. Cal també que els països africans estableixin llaços comercials entre ells i això faci possible una substitució progressiva del comerç amb els països del Nord per tal d’evitar la seva total dependència. Molts camps de l’Àfrica haurien de tornar a la producció d’autoconsum i abandonar els productes com el cacau o el cafè que solament es consumeixen al Nord i que, any rera any, les multinacionals compren als camperols a preus més reduïts.
En definitiva, cal reforçar la cooperació Sud-Sud i enfortir les estructures associatives que lluiten des del Fòrum Social Africà per deslliurar-se de la globalització neolliberal que ofega el seu continent. Aquest pot ser un bon principi per aconseguir que una altra Àfrica sigui possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.