SAHARA

Estem sentim parlar molt, especialment en els darrers dies de l’Àfrica. Els dirigents del G-8 s’omplen la boca de focs d’artifici respecte la condonació del deute extern del continent. Les seves propostes en realitat es refereixen a tan sols l’1,5% del deute global que tenen els països del Sud amb el Nord i a més condicionen el perdó d’aquesta petita part del deute a l’aplicació de programes d’ajustos estructurals en aquests països. Ajustos estructurals que tots sabem que volen dir disminució de les polítiques socials.

El continent africà, el gran oblidat fins que sarcàsticament els dirigents del G8 ens han fet recordat la seva existència, pateix avui, inclosa la població saharauí, les conseqüències de falsos processos de descolonització que no els ha deixat escollir el seu model propi de desenvolupament.

És cert que tots els països africans, justament tots menys el poble saharaui, vivien a meitat del segle passat un lent procés de descolonització. Formalment aconseguien la independència política de les metròpolis europees i somiaven amb un desenvolupament cultural, econòmic i social propi que millorés les seves condicions de vida. Però la lluita de blocs en l’època de la guerra freda i la seva succesora, la injusta globalització neolliberal, han fet que els països africans hagin vist reduïdes les seves independències polítiques a falses il·lusions que han donat pas a una dominació econòmica injusta i cruel per part de les grans multinacionals i dels governs del Nord.

Els països europeus han mantingut durant moltes dècades en el poder a governants a la seva mida i no els ha important la manca de democràcia o la corrupció d’aquests governants mentre servissin als seus interessos econòmics.

El cas del Sahara, a més de totes aquestes circumstàncies, ha hagut de suportar l’ocupació il.legítima del govern del Marroc, una de les ex-colònies africanes. També ha patit 15 anys de guerra i la conculcació sistemàtica dels drets humans a la seva població per part de les autoritats marroquines amb tortures, violacions i falsos judicis...

Però no oblidem que les raons d’aquests fets novament responen als interessos que les grans multinacionals i les antigues i les noves metròpolis econòmiques tenen per sotmetre el conjunt del continent africà. En aquest cas com en molts d’altres casos, la riquesa del subsòl ha estat una raó sobrevinguda de dominació.

Aquesta situació, a més ha comptat amb la indiferència de la major part dels governs i de les institucions internacionals.

Tots els governs democràtics de l’estat espanyol governats per diversos partits polítics s’han desentès de la qüestió i no han assumit la greu responsabilitat històrica que tenen en la resolució d’aquest conflicte. La Unió Europea tampoc ha construït una política exterior comuna que doni resposta a la situació. EEUU ha escollit com a aliat preferent al Marroc i com en el cas d’altres aliats no ha tingut en compte si Marroc respecte els Drets Humans o incompleix les resolucions de les NNUU. Finalment les NNUU han estat incapaces de fer complir les resolucions que des de l’any 1992 exigeixen un referèndum d’autodeterminació per al poble saharaui. Unes NNUU incapaces de superar la seva manca de democràcia interna i el bloqueig permanent a la que la sotmeten països com els EEUU.

Davant aquesta situació el poble saharaui solament ha tingut la complicitat i el suport real de la xarxa social d’alguns països com el nostre i d’algunes institucions públiques com han estat el cas de molts ajuntaments catalans. Però això no ha estat suficient perquè el Marroc es decidís a complir resolucions internacionals com la darrera, el Pla Baker que tornava a proposar el 2003 un referèndum per a la lliure autodeterminació del poble saharauí. Un pla que malgrat no fou del tot sensible amb les reivindicacions del Front Polisari fou acceptat pel mateix.

Davant totes aquestes circumstàncies històriques i les que s’estan succeint aquestes darreres setmanes, ICV-EUiA sempre ha tingut una mateixa actitud de suport a les justes reivindicacions del poble saharaui sense càlculs diplomàtics. Aquest no és un conflicte entre dos interessos legítims en el que es pugui trobar una solució que acontenti tothom per igual. Solament hi ha una possible solució i aquesta és l’acceptació per part de tothom de la lliure voluntat d’autodeterminació del poble saharaui.

Per aquesta raó nosaltres creiem que el nou govern espanyol no pot cometre els errors dels anteriors. El govern del Marroc no respecta els drets humans del poble saharaui, manté una ocupació il.legal i l’estat espanyol ha d’impulsar polítiques pròpies per tal que el govern marroquí accepti la celebració del referèndum i l’entrada d’observadors internacionals que vetllin pel compliment dels drets humans en els territoris ocupats. Cal que el govern manifesti una clara protesta pel tracte vexatori rebut per diverses delegacions de l’estat espanyol a les que s’ha impedit l’accés a un territori sota jurisdicció internacional.

És cert que és difícil establir mesures internacionals que obliguin el govern del Marroc ha acceptar les resolucions internacionals sense que aquestes afectin a la població marroquina, que per cert tampoc gaudeix de la suficient democràcia com per escollir lliurament els seus representants, però ben segur que si el govern marroquí no es sentís tan recolzat per governs com els dels EEUU que defensa els interessos de les grans multinacionals a la zona o no gaudís de la indiferència o manca de pressió de molts governs europeus, es veuria obligat a acceptar les resolucions de les NNUU.

També vull afegir que el govern català ha de jugar un paper en aquest conflicte, la xarxa de solidaritat estesa a Catalunya gràcies a entitats com les que avui ens han convocat a aquest debat, ens obliga. Cal que el govern català sigui exigent amb el govern de l’estat per a que actuï amb fermesa i determinació en aquest conflicte. Caldrà des de Catalunya incrementar l’ajut i el suport institucional al poble saharaui que viu als camps de refugiats de Tinduf i intentar tantes vegades com calgui l’entrada de delegacions catalanes en els territoris ocupats per vetllar pel compliment dels drets humans.

Finalment també vull dir que un cop el poble saharaui sigui lliure de l’ocupació marroquina, caldrà també, com tots els pobles africans que s’alliberi de la globalització neolliberal que ofega tot els pobles africans establint llaços comercials entre ells i fent possible una substitució progressiva del comerç amb els països del Nord per tal d’evitar la seva total dependència. Quan tot això passi veritablement podrem dir que una altra Àfrica si que era possible.