GLOBLALITZEM LES RESISTÈNCIES: UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE

1. Globalització neoliberal: injustícia infinita

La globalització neoliberal, la més injusta de les expressions del capitalisme, ha fet possible al llarg de les darreres dècades del segle XX que l’escletxa que separa els països del Nord i els del Sud sigui cada cop més profunda i que a l’interior de cada societat creixin les desigualtats.

La ceguesa del model neoliberal en què el benefici econòmic passa per davant dels drets socials, dels drets humans i dels drets de les generacions futures a gaudir dels recursos naturals del nostre planeta, ha provocat l’acumulació de la riquesa en poques mans fins al punt que poc més de dues-centes persones posseeixen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial, els tres mil milions de persones que viuen amb menys de dos dòlars diaris.

Aquest model no ha dubtat a inventar conflictes per mantenir la potent indústria armamentista o per dominar zones del planeta d’interès geoestratègic o energètic en benefici de les grans multinacionals. No ha dubtat tampoc a deixar fora del sistema continents sencers com l’Africà i permetre que la fam provoqui la mort de 60.000 persones diàries en un planeta que produeix menjar per al doble de la seva població total.

Les grans multinacionals i els governs del Nord han aconseguit grans beneficis en les darreres dècades gràcies a la trampa del deute, als plans d’ajustament estructurals dictats pels organismes financers internacionals que obliguen a rebaixar la minsa despesa social dels països del Sud per retornar els préstecs, i a les injustes regles del comerç mundial.

L’evidència que l’actual situació del món d’injustícia i de guerra és una estratègia econòmica i que la seva solució depèn de la voluntat política dels nous dictadors planetaris, ha provocat arreu el naixement de milers d’organitzacions i de col·lectius al voltant de les principals solucions que s’hi proposen: el 0’7, la cooperació al desenvolupament, la cancel·lació del deute extern, la reducció de la despesa militar, el control de l’economia financera i la desaparició dels paradisos fiscals, el comerç just...

La força d’aquestes organitzacions i d’aquests col·lectius en la defensa dels seus objectius ha augmentat en els darrers anys gràcies a la seva coordinació per mitjà de la xarxa i gràcies al convenciment que tenen que l’alternativa al model neoliberal és possible i que hi ha solucions parcials als problemes que ha creat aquest sistema que són del tot factibles. Qui no dubtaria, per exemple, a reduir la despesa militar mundial en un 3% (11 dies l’any) si sabés que amb aquest estalvi es podria proveir tot el món d’aigua potable, es podria universalitzar l’assistència primària i això tindria com a conseqüència la reducció del 50% de la mortalitat infantil (20.000 infants cada dia).

2. Un altre món és possible: la globalització de la justícia

La resposta més recent a tanta injustícia i a la manca de voluntat política de posar els Drets Humans, socials i ecològics per davant dels beneficis econòmics, ha estat el moviment “antiglobalització” o per una altra globalització.

Un moviment heterogeni i divers en què se senten partícips moviments socials, ONG, col·lectius de solidaritat, sindicats, partits i moviments polítics, cooperatives... Un moviment que ha fet de l’assemblea la seva expressió democràtica i el lloc de confluència d’experiències, d’idees i de convocatòries d’acció. Un moviment sense líders però amb intel·lectuals de renom que han estat capaços i capaces de teixir un discurs alternatiu al pensament únic.

El Fòrum Social Mundial en la seva curta vida, tan sols quatre anys, s’ha consolidat com una nova internacional on la reflexió, la diversitat, el debat democràtic d’idees, l’elaboració de propostes i l’intercanvi d’experiències s’orienten a la recerca d’un nou ordre mundial més just en contraposició a l’actual procés de globalització neoliberal representat per Davos i dirigit per les grans multinacionals, pels governs del Nord i per les institucions econòmiques mundials que serveixen als seus interessos i que ofeguen els països del Sud.

Porto Alegre ha aportat molt en aquests darrers anys: un model de democràcia participativa amb la creació dels pressupostos participatius, un enfortiment dels moviments socials d’arreu del món, una internacionalització i una visualització de moltes lluites oblidades, una implicació de moltes organitzacions i de moltes persones a l’acció política al marge de les estructures clàssiques dels partits polítics... També ha ajudat a molts d’aquests partits polítics a trobar espais comuns de debat i de treball amb els moviments socials i ha tornat l’esperança a molta gent per seguir treballant des del seu espai de transformació local.

Porto Alegre també ha estat capaç d’estendre’s arreu del món i adaptar-se a les necessitats i característiques dels moviments socials de cada continent, regió, país o localitat. Europa i Catalunya no han estat una excepció. Els referents del Fòrum Social Mundial a Catalunya han estat l’assemblea de moviments socials, el Fòrum Social de Barcelona i el Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, membre del comitè internacional de l’FSM des dels seu inicis. A Europa es pot destacar com a exemple l’organització del Fòrum Social Europeu dut a terme a Florència el novembre del 2002 que significà l’enfortiment dels moviments socials europeus i la seva positura clara contra el neoliberalisme, la guerra i el racisme. També va significar una aposta per la incorporació a la futura Constitució Europea els Drets Socials i de ciutadania, el suport a la sobirania alimentària, la demanda d’un desenvolupament sostenible a Europa i l’inici de l’organització de la Consulta Social Europea, una experiència de democràcia directa en l’àmbit europeu amb l’objectiu que la ciutadania expressi l’Europa que vol amb ocasió de les eleccions europees del 2004.

Moltes han estat les aportacions del Fòrum Social Mundial, però si hi ha una que ha quallat arreu del món i en especial a Catalunya aquesta ha estat la revitalització del moviment pacifista. El moviment per la pau ha crescut sobre la base sòlida dels mateixos moviments socials que protagonitzen l’esperit de Porto Alegre i la seva lluita per un altre món possible. La lluita contra la guerra a l’Iraq i a l’Afganistan i contra l’ocupació de Palestina han estat elements centrals de totes les manifestacions i els documents dels diversos fòrums mundials o regionals. El novembre del 2002, des del Fòrum Social Europeu dut a terme a Florència, els moviments socials europeus van cridar a convocar mobilitzacions multitudinàries a cada ciutat el 15 de febrer de 2003 amb l’objectiu d’aturar la guerra de l’Iraq. Aquesta convocatòria es va estendre a tot el planeta des del III Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, el gener de 2003, i es va convertir en la primera manifestació mundial en què centenars de milions de ciutadans i ciutadanes d’arreu varen mostrar el seu rebuig a l’imperialisme neoliberal i a la creuada antiterrorista que han encapçalat Bush, Blair, Berlusconi i Aznar. A Barcelona, aquesta convocatòria es va concretar amb la manifestació més gran de la seva història, amb un milió i mig de catalans i catalanes al carrer per la pau.

3. Un altre món és possible: també des de Catalunya

Al tradicional, ric i ampli teixit associatiu català s’ha afegit en les darreres dècades un important moviment des del qual les ONGD i els diversos col·lectius de solidaritat han promogut la cooperació al desenvolupament i la solidaritat política amb les organitzacions i les poblacions del Sud. Cada cop amb més força moltes d’aquestes ONGD i col·lectius no han limitat la seva acció als projectes en els països del Sud i han entès que el seu treball de cooperació no tenia sentit sense la denúncia de les causes que el fan necessari. Per aquesta raó, han desenvolupat nombroses accions d’incidència política per tal de sensibilitzar la nostra societat envers les injustícies que es produeixen en les relacions Nord/Sud.

Aquest treball de sensibilització, com és el cas, per exemple, de les mobilitzacions i acampades pel 0’7, ha ajudat a l’eclosió dels nous moviments socials a Catalunya que han donat una nova força a la vida associativa del país. Moltes de les organitzacions amb més història associativa han sabut adaptar-se a la frescor d’aquests moviments, a la seva metodologia de treball i sovint han compartit accions i campanyes puntuals.

Una de les primeres d’aquestes accions col·lectives fou la Consulta Social per l’Abolició del Deute Extern que es dugué a terme a Catalunya el 12 de març de l’any 2000. Impulsada per la XCADE i inspirada en la consulta zapatista a l’estat de Xiapes va aconseguir amb un gran èxit implicar localment moltes organitzacions, col·lectius i ciutadania a títol individual en un tema tan desconegut fins aleshores com era el deute extern dels països del Sud, i en una acció de democràcia directa i de desobediència civil sense precedents a Catalunya en què varen participar mig milió de catalans i catalanes.

Campanya contra el Banc Mundial Barcelona 2001

L’experiència tan positiva de la Consulta Social, la important mobilització de rebuig a la desfilada de les Forces Armades de l’Estat Espanyol a Barcelona i els ressons del primer Fòrum Social Mundial de Porto Alegre i de les primeres grans manifestacions que se duien a terme en el món contra el neoliberalisme a Seattle, Praga, Niça i Davos van facilitar una gran implicació personal i col·lectiva en la Campanya contra el Banc Mundial Barcelona 2001. Davant el rebuig social produït pel seu anunci de reunió a Barcelona i malgrat els seus intents de dividir els moviments socials i les ONGD, el Banc Mundial va anul·lar la seva Conferència sobre el Desenvolupament que havia de fer a Barcelona del 25 al 27 de juny, i la cimera alternativa es va convertir en la primera acció important a Catalunya contra l’actual model de globalització.

Els dies previs a la campanya contra el Banc Mundial, moltes poblacions catalanes van organitzar força actes descentralitzats a les seves localitats amb l’objectiu de motivar a la participació de la seva ciutadania a la Campanya contra el Banc Mundial. També moltes organitzacions i federacions van organitzar conferències i jornades al voltant de les polítiques neoliberals. És el cas, per exemple, de la Federació Catalana d’ONGD, que sota el títol “El Sud enfront la política del Banc Mundial” va organitzar a finals de maig del 2001 unes jornades amb l’objectiu de donar veu a les organitzacions del Sud i sentir la seva opinió i les seves respostes envers les polítiques de desenvolupament que el Banc Mundial aplica en els seus països. En aquestes jornades participaren representants d’organitzacions populars del Perú i de l’Equador.

Un col·lectiu ampli d’entitats entre el qual es trobaven ATTAC, el Centre Unesco, Cristians pel Socialisme, FETS, la Federació Catalana d’ONG pels Drets Humans, Setem, Sodepau, entre d’altres, també van convocar dies abans de donar inici a la Campanya les Jornades enfront la Globalització Neoliberal amb l’objectiu de fer denúncia del neoliberalisme i aportar reflexions i alternatives.

Després d’aquest ampli debat generat des del món local i des de les organitzacions, els dies 22 a 25 de juny es va desenvolupar, amb l’adhesió de centenars de col·lectius i organitzacions, la Campanya contra el Banc Mundial Barcelona 2001 que va tenir com a lema “Un altre món és possible. Globalitzem les resistències i la solidaritat”. Milers de persones d’arreu de l’estat van participar en els plenaris, tallers, debats i conferències i accions desenvolupades. La Campanya va centrar el seu treball de reflexió en l’anàlisi de la realitat i en la concreció de propostes alternatives i es va organitzar en set eixos temàtics:

§ Democràcia, participació i repressió

§ Drets socials i laborals

§ Migracions

§ Drets ecològics, drets ambientals i model agroalimentari

§ Globalització i militarisme

§ Dona i Globalització

§ Globalització i desenvolupament

En la trentena de tallers programats dins d’aquests eixos es va fer anàlisi de les conseqüències de la globalització neoliberal, i molt especialment, del paper de les institucions que la sustenten, els organismes financers internacionals com el Banc Mundial, l’Organització Mundial del Comerç i el Fons Monetari Internacional, les grans àrees de lliure comerç com la Comunitat Europea o l’ALCA i les organitzacions militars com l’OTAN.

Pel que fa a les alternatives, es va parlar de l’abolició del deute extern, del reconeixement del deute ecològic amb el Sud, de la globalització dels drets socials i laborals, de la potenciació dels serveis públics i l’aturada de les privatitzacions, de la substitució de les energies fòssils per energies renovables, d’un model agroalimentari respectuós amb l’equilibri ecològic, de la fiscalització dels fluxos especulatius de capitals, del comerç just, de la defensa de la cultura de la pau i del rebuig a la fabricació i al comerç d’armes, de democràcia participativa i d’un nou model radical de ciutadania.

La Campanya contra el Banc Mundial Barcelona 2001 va cloure amb una manifestació el 24 de juny des de Passeig de Gràcia fins a Plaça Catalunya que fou durament reprimida pels cossos de seguretat de l’estat i que va donar peu a la presentació d’una querella encapçalada per Gabriela Serra, presidenta de la Federació Catalana d’ONGD, contra la delegada del Govern, Julia García Valdecasas, i a una segona manifestació massiva de rebuig a l’actuació policíaca.

Campanya contra l’Europa del Capital i la Guerra

El març del 2002, Barcelona es tornava a convertir en referent per al moviment per una altra globalització. La Cimera de caps d’estat i primers ministres de la Unió Europea els dies 15 i 16 de març, fou el motiu de l’organització de la Campanya contra l’Europa del Capital i la Guerra que novament va comptar amb l’adhesió de centenars d’organitzacions locals, nacionals i estatals.

L’organització fou similar a l’anterior contracimera però el debat aquest cop es va centrar en la construcció d’un altre model d’Europa. En el manifest de la campanya es demanava una altra Europa perquè un altre món fos possible:

§ Una Europa on sigui la ciutadania i no el mercat qui controli l’economia, amb repartiment de la riquesa i del treball per mitjà de polítiques econòmiques que satisfacin les necessitats socials de les persones i la protecció del seu patrimoni ambiental i cultural.

§ Una Europa que posi per davant de qualsevol altre objectiu la llibertat i la igualtat de les persones i la seva extensió a tota la població mundial.

§ Una Europa en què la democràcia participativa sigui una realitat, que permeti el desenvolupament dels drets culturals, lingüístics i polítics de les persones i dels pobles, inclòs el de l’autodeterminació.

§ Una Europa que doni prioritat al foment de la pau al món, i elimini les desigualtats entre les persones i els pobles i suprimeixi els exèrcits. Aplicar polítiques de justícia universal, com l’abolició immediata del deute extern dels països empobrits.

§ Una Europa respectuosa amb el planeta i tots els éssers vius que hi viuen, avui amenaçats per un mercat sense límits.

§ Una Europa que faci de l’alimentació sana i sostenible un dret i no un negoci.

La campanya es va cloure el 16 de març de 2002 amb la manifestació antiglobalització més gran de la història fins a la data. Més de 500.000 persones d’arreu de l’estat hi van participar. Molta ciutadania europea va ser retinguda a la frontera i retornada als seus països quan aquells dies la Unió Europea va suspendre la llibertat de moviments dels acords de Schenguen per evitar la seva participació a la manifestació.

4. Les ONGD i la globalització

La incorporació de la denúncia de les relacions injustes Nord-Sud com a un dels principals objectius d’una bona part de les ONG de desenvolupament catalanes ha estat molt important en els darrers anys. Les campanyes de sensibilització adreçades a la ciutadania i les accions d’incidència política adreçades als governs i a les institucions públiques o privades que donen suport al model de globalització neoliberal han crescut amb força.

Però perquè aquestes accions siguin cada cop més eficaces, cal la complicitat de moltes entitats i col·lectius. El treball en xarxa o en consorci entre ONGD i altres organitzacions de caire veïnal, solidari, polític, educatiu... asseguren una incidència més profunda a les institucions i a la ciutadania.

És fonamental, doncs, el treball en xarxa de les ONGD i de les seves federacions autonòmiques amb els nous moviments socials. Caldrà cada cop un compromís més profund de les ONGD amb el Fòrum Social Mundial i amb les seves expressions regionals i locals perquè el moviment antiglobalització ha aconseguit convertir-se en una veritable alternativa social i política al model de desenvolupament neoliberal. Cal posar-se al servei d’aquest moviment i promoure-hi la incorporació d’amplis sectors de la nostra societat, i fer de pont quan calgui.

També és fonamental el suport de les ONGD als moviments socials dels països del Sud que lluiten sobre el terreny contra el neoliberalisme. Cada cop més sovint, aquest suport és motiu de la generació de nous projectes de desenvolupament que enforteixen les estructures i les accions d’aquests moviments socials. El paper d’aquestes organitzacions és fonamental per al canvi estructural en els seus països i per a la conscienciació de les nostres societats.

Cal que les ONGD del Nord i del Sud no limitin la seva acció als projectes i entenguin que el treball de cooperació no té sentit sense la denúncia de les causes que el fan necessari.